The glass menagerie és probablement l'obra més autobiogràfica de Tennessee Williams. I és des d'aquesta premissa que hem conduït la nostra proposta teatral, convertint a l'autor en el verdader protagonista de Figuretes de vidre. A través dels seus records, ens anirem endintsant en alguns dels aspectes potser més dolorosos i colpidors de la seva vida.

A les observacions que ens fa l'autor de la seva obra, ens diu: "L'escenari és el record i per tant no és realista. El record permet moltes llibertats poètiques. Suprimeix uns detalls i n'exagera d'altres..."

Volem, doncs, que la nostra posada en escena sigui simple, senzilla, austera, i que el text i la interpretació siguin, practicament, els únics elements, per altra banda imprescindibles de qualsevol proposta teatral. L'escenografia, el so, la il·luminació... han de servir per subretllar d'una manera subtil i delicada el missatge que creiem que ens vol transmetre l'autor.

Actors:

Andreu Banús, David Ortega, Lluïsa Sala

i Gemma Sangerman

Caracterització i vestuari: Elisa Echegaray 

Disseny il·luminació: Jordi Bibolas

Disseny escenografia: Alfred Casas

Dramatúrgia i direcció: Jordi Pons-Ribot 

«Figuretes de vidre», de Tennessee Williams. Traducció de Bonaventura Vallespinosa (revisada a partir de l'última versió de l'autor de 'The Glass Menagerie').

La companyia que dirigeix Jordi Pons-Ribot i que té la seva seu a Arenys de Mar té la virtut de deixar ben acabats els espectacles que escull. Però no només això, sinó que s'introdueix en l'obra que vol representar i hi aporta el seu toc particular. En el cas d'aquesta versió de 'Figuretes de vidre', de Tennessee Williams (Columbus, Mississipí, 1914 - Nova York, 1983), en fa una presentació narrativa posant en escena un personatge nou, el mateix autor, agafant com a justificació el fet que aquesta obra, del 1945, és considerada, d'entre totes les seves, la que té un caràcter més autobiogràfic.

Podria passar que aquesta proposta fes caure en picat el ritme dramàtic de l'espectacle. Però no és així. Les intervencions narratives del Tennessee Williams de ficció són breus, il·lustratives, fins i tot diria que orientatives i, malgrat que una obra teatral, com una pel·lícula s'ha d'explicar per ella mateixa, en aquesta llicència dramàtica, la companyia ofereix una mirada nova sobre aquesta obra clàssica, respectuosa igualment amb la versió original.

També cal remarcar que la producció no ha caigut en la temptació de titular l'obra amb el calc matusser cinematogràfic, 'El zoo de cristal' i ha respectat l'encertada traducció de Bonaventura Vallespinosa (Vilafranca del Penedès, 1899 - Reus, 1987) amb el títol 'Figuretes de vidre', una obra que, en la seva versió catalana, es va estrenar en una lectura a porta tancada, per exigències de la Dictadura de l'època, el 1957, en un recambró del Centre de Lectura de Reus, d'on Vallespinosa, metge de carrera i fill d'un vallenc i una tarragonina, tenia aleshores la presidència de la secció de Llengua i Literatura.

'Figuretes de vidre' és una obra de caràcter psicològic que despulla cadascun dels seus personatges en una trama dosificada que, sense pretendre provocar ensurts en els espectadors, sí que els va descobrint cadascuna de les seves febleses. És també un reflex de la balança entre les il·lusions amagades i la frustració que esborra la felicitat. És, com diu l'autor en una de les introduccions, un pòsit de records, el símbol màxim del qual reposa en la figureta trencada que la noia posa en mans de l'amic del germà que després d'una vetllada enganyosa confessa que està promès amb una altra noia.

La posada en escena de l'obra, una hora i vint minuts d'un teatre de tall clàssic, net i amb el suport d'una il·luminació que va caient en penombra al ritme que la penombra de la trama s'accentua, tendeix a reforçar l'absolut protagonisme de la filla de la casa, una família sense la presència del pare, que fa anys els va abandonar, només amb la mare, una mare opressiva i controladora, pendent del fill en qui confia i la filla, que coixeja, "soltera i esguerradeta", com diu la mare, situada en un barri modest, i en permanent lluita per tirar endavant, per aconseguir un futur per als dos joves, per trobar un promès per a la noia i per fer-la sortir del món en què s'ha reclòs.

La direcció no s'ha encaterinat en una escenografia ni simbolista ni fastuosa: una simple taula de cuina, tres cadires, una banqueta, una gramola d'època, una caixa de fusta amb les figuretes... I ha deixat reposar tot el pes de la representació en els quatre personatges que els intèrprets defensen amb força, però tractats delicament, com si fossin també figuretes de vidre, deixant que siguin les paraules de Tennessee Williams les que ocupin el lloc que els correspon.

                                  Andreu Sotorra - gener 2010

Del 29 de gener a l'1 de març de 2009, OFFUSCATIO és a la Sala Muntaner de BCN.

La diferència bàsica de la nostra proposta teatral amb l'obra de Molière és que, si a l'original es desemmascara a Tartuf, en la nostra versió és Tartuf qui desemmascara la resta de personatges. I és per aquí on hem conduït l'espectacle: en l'estranya fascinació i ambingüitat de Tartuf, en l'ambivalència del bé i el mal, en l'atractiu del mal... per a l'altra banda del tot lligat a la nostra naturalesa. És diu que, sovint, el diable apareix com àngel de llum.

També es podria dir que, més que l'obra de Tartuf, hem fet la de Segimon (Orgon), la seva ofuscació i tot el que això desencadena. Segimon és l'home que no vol assumir el seu inconscient, la seva part instintiva, la seva ombra... vol fer l'àngel i acaba fent la bèstia.

Actors: ANDREU BANÚS, CESC CASANOVAS, LLUÏSA SALA, GEMMA SANGERMAN, CLAUDI DOMINGO, QUIM DOTRAS, MIMA RIERA, DAVID ORTEGA i MERCÈ BOHER.

Disseny d'il·luminació: JORDI BIBOLAS

Disseny escenografia: ALFRED CASAS

Versió i direcció: JORDI PONS-RIBOT

Versió encertada
...és així com l’hàbil adaptació de Jordi Pons-Ribot té l’interès i la correcció d’altres posades en escena anteriors en què Fènix Teatre ha fet aproximacions peculiars a obres d’Ibsen o Rusiñol. I és que en les seves versions el director d’Arenys combina sàviament elements de recreació pròpia amb un respecte substancial i una voluntat didàctica envers l’obra d’origen. El que ell fa no és un procés de deconstrucció, sinó de recentrament, que afegeix valor perquè possibilita noves visions del text de referència. A ‘Offuscatio’ la direcció va clarament en aquesta línia i la interpretació, focalitzada en el duet Andreu Banús-Cesc Casanovas, també hi respon per part de tothom de manera prou ajustada.

             "Un Tartuf amb accent de patologia i de maldat" 

               Comas Soler - TOT MATARO, 3 febrer 2009

La doble cara de la moneda.

...la paraulada sobre els clàssics ve al cas perquè a Barcelona s'han succeït les estrenes de dos caps de brot del cànon occidental: un Molière i un Shakespeare, tractats amb prou escrúpol i amb prou honradesa com perquè l'espectador no tingui la sensació que li han donat garsa per colom.

...la Sala Muntaner ha cedit durant unes quantes setmanes l'espai a una curiosa versió del Tartuf de Molière, produïda per la Companyia Fènix Teatre d'Arenys de Mar. Jordi Pons-Ribot, director i adaptador del text, promou un teatre per a un públic d'ampli espectre sense cedir una engruna a la vulgaritat. A això, que en si ja té un mèrit notable, cal afegir que el seu és un treball fet des de comarques, depurat dels previsibles esnobismes barcelonins, i agombolat per un grup d'actors que ajuda a mantenir la coherència dels projectes que presenta.

...Offuscatio segueix, en bona mesura, la línia encetada per Nora (2006) i per La classe neutra (2007); una línia que, per fer-ho molt curt, es podria concretar en l'estudi d'un caràcter, que a mesura que evoluciona, guanya valor representatiu i permet, per refracció, una lectura crítica sobre les nostres circumstàncies. 

                                           "Clàssics sí, però no gaire".

                                            Núria Santamaria

                                            L'AVENÇ 345, abril 2009

La Classe Neutra es va representar a Barcelona del 16 de gener al 17 de febrer de 2008.

... La classe neutra és i no és L'auca del senyor Esteve. Ho és perquè els personatges i l'argument són manllevats a la novel·la i al text dramàtic de Rusiñol, però no ho és perquè la trama ha crescut d'una llavor sembrada per en Jordi Pons en una terra nova, que ha conreat amb els seus col·laboradors perquè doni naixença a una planta nova, una planta única que ens faci conèixer L'auca del senyor Esteve com si mai no l'haguéssim vista ni llegida.                            Miquel Desclot

...Molt bona proposta amb aquesta versió lliure de "L'Auca del Senyor Esteve", de Santiago Rusiñol. Fènix/teatre proposa, des del llit de mort del senyor Esteve, una combinació entre el text de Rusiñol i el de la nova versió, amb un elenc artístic immillorable en una proposta teatral de molt alta qualitat.

                     Fira de la Mediterrània, 2008 - A.P. Regió7

...I tant que costa, diuen, encertar en les adaptacions dels clàssics! Doncs, vet aquí una mostra exemplar del que es pot arribar a fer amb un de tan sonat com "L'auca del senyor Esteve", de Santiago Rusiñol.

...I atenció a aquest muntatge que hauria de donar molt de joc durant molt de temps, ara a la Sala Muntaner i, després, en el seu lloc ideal per triomfar, una gira per diversos escenaris catalans on, amb tota seguretat, seria aplaudit fins a rebentar.

Només cal esperar que la línia encetada per la companyia Fènix Teatre tingui continuïtat.                             Andreu Sotorra

Les lliçons de la dramatúrgia.

...Per començar, es diria que l'espectacle ens dóna lliçons d'autèntica audàcia. Jordi Pons-Ribot, director i autor de la dramatúrgia de l'obra, s'ha decantat per una modernor que depèn de la perpectiva i no del folre. El seu és un muntatge que ha defugit les pautes segures de les actualitzacions a l'ús, que solen creure que l'espectador és un indocumentat i està al Jesús de qualsevol mecanisme de ficció, i ha fet confiança al pòsit de referents comparits des del benentès sanament desacomplexat que es tracta d'un mite nacional.

...La revisió del director esquiva la insubstancialitat i aconsegueix sintonitzar amb emocions i pensaments actuals perquè no fa taula rasa de la tradició ni es refia només de la seva perspicàcia i la seva creativitat, sinó perquè fa precisament tot al contrari: té en compte precedents i es deixa guiar per qui, com Margarida Casacuberta, coneix i ha estudiat a fons la literatura de Rusiñol.

...l'escenificació de Fènix Teatre carrega les tintes romàntiques i posa l'accent en el fracàs vital del protagonista i el darrer balanç es converteix, sobretot, en l'amarg recompte de les oportunitats perdudes. Val a dir que el cop de timó del dramaturg no enutja ni impacienta, perquè no és gratuït i s'engrana adequadament en una composició general que demostra bon pols en la síntesi, en l'el.lipsi i en la presentació de la matèria primera...

                        "Pedagogia teatral" - Núria Santamaria 

                         L'AVENÇ 333, març 2008

Els darrers moments de la vida del Sr. Esteve, els seus somnis, els seus desigs, les seves pors, les seves frustracions…del què va ser i del què no va gosar ser.

Una aproximació crítica, entre la crueltat i la tendresa, d'un dels arquetips més representatiu de la societat catalana de sempre.
En la novel·la, ben el contrari de la peça dramàtica, trobem un Rusiñol més incisiu, més agut, més mordaç…lluny de l'anècdota, sovint intranscendent, de l'obra teatral.

Intèrprets: Santi Ricart, Andreu Banús, Antoni Badia, Joaquim Dotras, Lluïsa Sala, Gemma Sangerman, David Ortega, Claudi Domingo, Cesc Casanovas, Vanessa Vidaurrazaga i Pep Ribas.

Disseny d'il·luminació: Jordi Bibolas
Disseny d'escenografia i vestuari: Toni Doy
Adaptació i direcció: Jordi Pons Ribot

- Crítica del diari AVUI arran de la seva estrena a la sala Muntaner de Barcelona.

La companyia  dirigida per Jordi Pons, s'estrena a Barcelona amb una magnífica interpretació de Nora (Casa de Nines).

La companyia de teatre  Fènix Teatre i el seu director, Jordi Pons, fan avui un pas històric. Actuaran a Barcelona. Aquest vespre, a les 21 hores, Fènix Teatre pujarà a l'escenari de la Sala Muntaner de la capital catalana una versió lliure de l'obra d'Ibsen Nora (Casa de Nines). La representació es podrà veure a la Sala Muntaner fins el 8 d'abril.